De la supuesta relación entre tecnología e innovación educativa

Desprès d'haver llegit el text de Bosco, A. (2008), cal destacar els següents aspectes:

Les tecnologies sempre s'han considerat innovadores per sí mateixes, però això no és del tot cert. Aquestes eines poden arribar a ser innovadores a través de l'ús que es faci d'aquestes. Des del camp de l'educació es considera que les tecnologies son innovadores quan tant docents com alumnes en fan un ús reflexiu, és a dir, es necessita que el seu ús vagi més enllà i no acabi sent un element més en el procés d'Ensenyament-Aprenentatge.

Si tenim en compte que les tecnologies aplicades a l'educació pretenen que s'arribi a un aprenentatge significatiu, s'ha de clarificar el fet que només s'aconseguirà a través de processos dinàmics adaptats a les situacions particulars d'ensenyament en que professor i alumne es trobin. Tant professor com alumne han de fer seva l'eina, adaptant el seu ús a les seves necessitats específiques i aconseguint així que s'adigui al que realment pretenen amb el seu ús.

Per tal que l'ús de les TIC resulti innovador a més d'adaptar l'ús a la situació i promoure aprenentatges dinàmics, el professor haurà de planificar-ho per no donar lloc a la improvitsació i com a conseqüència a l'error. A més, haurà de reflexionar sobre en quins casos és positiu o no l'ús de les TIC, ja que depenent de la situació i el que es vulgui treballar pot ser no és la metodologia adequada. 

D'altra banda altre aspecte a considerar, és que el docent haurà de fer explícit als alumnes l'objectiu i les habilitats tecnològiques a promoure amb l'ús de les TIC per tal de facilitar el manteniment de la motivació i el sorgiment dels aprenentatges. 

D'altra banda, resulta fonamental que per portar a terme aquestes tasques, el docent estigui suficientment preparat i posseeixi les competències necessàries, ja que d'altra manera no s'arribarà als resultats dessitjats amb l'aplicació de les TIC. 

El paper del docent és fonamental per tal de considerar innovadora una tecnologia. Per aquesta causa cal conscienciar no només al professorat que ja està impartint classes, sinó al professorat que s'està formant, per tal que els alumnes puguin gaudir de bons docents faci el temps que faci que es dediquin a la professió en qüestió.

De TIC a TAC, el difícil tránsito de un vocal

Desprès d'haver llegit el text de Sancho, J. M. (2008) s'ha reflexionat entorn als següents aspectes fonamentals:

Primerament, veiem com l'article evidencia la dificultat existent encara avui dia per transformar les TIC en TAC. Existeixen diferents causes que fonamenten aquest fet, i si les coneixem, en un futur podrem col·laborar per conscienciar als professionals de l'educació per millorar aquesta situació i millorar els processos i la construcció d'aprenentatge a través d'aquestes eines.

Cal esser conscient que el fet d'utilitzar TIC en entorns educatius no es suficient per crear aprenentatges significatius. Hi han molts aspectes que s'han de tenir en compte per poder arribar a aquest nivell d'aprenentatge amb les TIC. A continuació es comenten els principals aspectes:

D'una banda, la majoria de docents actuals van estudiar en l'època analògica, i actualment ens trobem en una època digital. Aquest fet fa que per molts professionals de l'educació sigui dificil adaptar les metodologies tradicionals que sempre han seguit per unes altres que s'adaptin millor a la situació actual. Ja no han de transmetre informació, sinó que s'ha de treballar per tal que els alumnes aprenguin i sel's ha de proporcionar no només el "què" sinó que el "com" i el "per què" adquireixen més importància. 

Per sol·lucionar aquest aspecte que comentem resulta de gran importància que el professorat continui aprenent i desenvolupant competències que els hi ajudin a portar a terme la seva tasca amb eficiència i bons resultats.

Relacionat amb l'aspecte que s'acaba de comentar, trobem el fet que pretèndre aplicar les TIC sense adaptar les pràctiques docents i el sistema educatiu no resultarà tan innovador com es pretén que sigui. Per tant, els docents hauran d'adaptar les metodologies d'ensenyament a la situació, al grup destinatari i a les seves necessitats i característiques. 

Per tant, veiem com encara cal treballar molt per aconseguir transformar les TIC en TAC, totes les innovacions i millores tecnològiques no serviran per millorar els aprenentatges si no s'apliquen d'una manera adequada. Per això cal conscienciar al professorat per tal que promoguin metodologies actives i participatives i que crein eines adaptades a la situació i competències que es pretenen treballar.

De lo sólido a lo líquido: las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la web 2.0.

Desprès d'haver llegit la lectura d'Area, M. y Pessoa, T. (2012) cal destacar les següents idees principals:

Hem passat d'estar en una societat estàtica (sólida) a una societat en canvi constant i amb nous fluxes d'informació (líquida), per tant les metodologies d'ensenyament tradicionals que s'han estat mantenint fins a les hores es troben obsoletes en l'actualitat. És necessàri que les metodologies canviin per tal d'adaptar-se a aquesta nova societat en la que ens trobem, i una bona manera seria fer-ne un bon ús de les TIC.

Amb aquesta societat canviant va sorgir la Web 2.0., un element que ha afectat a diferents aspectes de la nostra cultura i que, d'utilitzar-se bé en educació, aportaria molts beneficis als processos d'ensenyament-aprenentatge. Aquesta web 2.0. no està lligada només a un element multimèdia i permet la construcció col·lectiva dels aprenentatges a través de la participació dels usuaris en entorns virtuals interactius.

Per tal que aquesta web 2.0. i les TIC s'aprofitin de la millor manera a les aules tant presencials com virtuals, serà necessàri que amb el seu ús els alumnes desenvolupin competències com les següents: la competència instrumental, que es la que permet dominar les tecnologies; competència cognitivo-intelectual, que permet adquirir coneixements i habilitats que permeten interpretar allò que veiem; competència sociocomunicacional, que permet crear textos de naturalesa diversa; competència axiològica, que permet prendre consciència de que les tecnologies no son alienes a les formes de pensament de la nostra societat i, per últim, la competència emocional, que es refereix a les emocions i sentiments que provoca participar en entorns virtuals.

Per tal que els alumnes desenvolupin aquestes competències serà fonamental comptar amb docents que també posseeixin aquestes competències i que tinguin motivació per fer als alumnes participar a través de metodologies i eines de creació pròpia. Hauran d'adaptar les eines a utilitzar a la situació en que es trobin i sempre ho hauran de planificar, sense deixar lloc a la improvització.  

Per tant, podem dir que en aquesta nova societat líquida, trobem noves oportunitats pels processos d'aprenentatge gràcies a les TIC, però aquestes per sí mateixes no suposaran un benefici si tant alumnes com professors no treballen conjuntament per arribar al bon ús de les TIC a través de la participació, la interactivitat i la construcció col·lectiva dels aprenentatges.

La pedagogia de la interactivitat

Després d'haver llegit el text de Roberto Aparici i Marco Silva, en podem extreure les següents idees:

Trobem que avui dia encara i haver incorporat les tecnologies a l'educació, l'ús que se'n fa d'aquest es transmisiu, i per tant no dóna lloc a la interacció, un típus d'aprenentatge que resultaria més efectiu, degut al fet que l'alumne se'n fa partícip del seu propi aprenentatge.

Només a partir de finals del segle XX i principis del segle XXI, segons Trapscott (2010), es van començar a incorporar metodologies que incorporen en la col·laboració entre alumne i professor, allunyant-se d'allò transmissiu. 

D'altra banda, al text també es comenta que no és suficient només una persona per tal de canviar la metodologia transmissiva a interactiva, ja que una sola persona no posseeix tots els coneixements i l'experiència necessaris per tal de realitzar aquesta innovació. Per aquesta causa resulta fonamental realitzar un treball col·laboratiu entre diferents agents, així tots aportaran diferents coneixements i experiències i arribaran a assolir un resultat més efectiu i de més qualitat. De manera que només amb la col·laboració de diferents agents s'arribarà a assolir aquesta innovació metodològica que es pretén aconseguir.

El feedback, és a dir, la retroalimentació entre professors i alumnes (emisor i receptor), és fonamental. La comunicació entre els professors i els alumnes és vital per tal que aquests últims coneguin els seus avenços en l'assignatura, i així continuar avançant en el seu procés d'aprenentatge tenint la oportunitat de sol·lucionar aquelles problemàtiques i dubtes que puguin sorgir. D'altra banda, també ha sorgit el concepte de feed-feed, més actual, que es refereix a l'acte comunicatiu que es dóna entre tots els interactuants. Es dóna un procés de construcció de la informació que va més enllà d'una comunicació entre emisor-receptor, tots tenen el mateix estatus i rang. Ara tots els participants son emisors potencials, de manera que tots poden ser partícips del seu procés d'aprenentatge.

Si considerem la web com un nou entorn comunicatiu, veiem que aquesta ofereix noves oportunitats de comunicació. Permet que les persones es comuniquin des de diferents posicions geogràfiques i que treballin de forma col·laborativa de manera tan síncrona com asíncrona. Mitjançant els ordinadors i una connexió a la web els participants poden interactuar amb altres persones i construïr informació de forma col·laborativa.  El missatge que abans era emés, s'ha convertit en un món obert a la xarxa que és modificable a través de totes les persones que hi participen en ell.

El concepte de interactivitat implica la intervenció de l'usuari, la transformació de l'espectador en actor, el diàleg individualitzat amb els serveis connectats i el fet de comunicar-se en temps real o no, amb d'altres usuaris. El concepte de interactivitat ha passat per diferents etapes, avançant en el seu assentament a la realitat.

En el que es refereix al paper del docent en la promoció de la interactivitat, cal remarcar que ell té gran part de la responsabilitat de que es doni aquesta, ja que ha de plantejar activitats i proporcionar recursos per tal que realment sigui possible aquesta interactivitat. 


Per últim, veiem com trobem diferències entre les metodologies de l'escola i la de la cultura participativa que es dóna fora d'aquesta. Veiem que mentres que l'escola continua amb unes metodologies transmissives, la cultura participativa promou la interactivitat i la construcció de l'aprenentatge de forma col·laborativa. 

Com a conclusió, cal dir que encara s'ha de investigar i lluitar per tal que aquesta interactivitat tan beneficiosa per l'aprenentatge de les persones arribi també a les escoles. Per això com a futurs professionals de l'educació cal que conscienciem als altres professionals i que treballem de forma conjunta per tal de promoure aquestes metodologies comunicatives més innovadores.