La pedagogia de la interactivitat

Després d'haver llegit el text de Roberto Aparici i Marco Silva, en podem extreure les següents idees:

Trobem que avui dia encara i haver incorporat les tecnologies a l'educació, l'ús que se'n fa d'aquest es transmisiu, i per tant no dóna lloc a la interacció, un típus d'aprenentatge que resultaria més efectiu, degut al fet que l'alumne se'n fa partícip del seu propi aprenentatge.

Només a partir de finals del segle XX i principis del segle XXI, segons Trapscott (2010), es van començar a incorporar metodologies que incorporen en la col·laboració entre alumne i professor, allunyant-se d'allò transmissiu. 

D'altra banda, al text també es comenta que no és suficient només una persona per tal de canviar la metodologia transmissiva a interactiva, ja que una sola persona no posseeix tots els coneixements i l'experiència necessaris per tal de realitzar aquesta innovació. Per aquesta causa resulta fonamental realitzar un treball col·laboratiu entre diferents agents, així tots aportaran diferents coneixements i experiències i arribaran a assolir un resultat més efectiu i de més qualitat. De manera que només amb la col·laboració de diferents agents s'arribarà a assolir aquesta innovació metodològica que es pretén aconseguir.

El feedback, és a dir, la retroalimentació entre professors i alumnes (emisor i receptor), és fonamental. La comunicació entre els professors i els alumnes és vital per tal que aquests últims coneguin els seus avenços en l'assignatura, i així continuar avançant en el seu procés d'aprenentatge tenint la oportunitat de sol·lucionar aquelles problemàtiques i dubtes que puguin sorgir. D'altra banda, també ha sorgit el concepte de feed-feed, més actual, que es refereix a l'acte comunicatiu que es dóna entre tots els interactuants. Es dóna un procés de construcció de la informació que va més enllà d'una comunicació entre emisor-receptor, tots tenen el mateix estatus i rang. Ara tots els participants son emisors potencials, de manera que tots poden ser partícips del seu procés d'aprenentatge.

Si considerem la web com un nou entorn comunicatiu, veiem que aquesta ofereix noves oportunitats de comunicació. Permet que les persones es comuniquin des de diferents posicions geogràfiques i que treballin de forma col·laborativa de manera tan síncrona com asíncrona. Mitjançant els ordinadors i una connexió a la web els participants poden interactuar amb altres persones i construïr informació de forma col·laborativa.  El missatge que abans era emés, s'ha convertit en un món obert a la xarxa que és modificable a través de totes les persones que hi participen en ell.

El concepte de interactivitat implica la intervenció de l'usuari, la transformació de l'espectador en actor, el diàleg individualitzat amb els serveis connectats i el fet de comunicar-se en temps real o no, amb d'altres usuaris. El concepte de interactivitat ha passat per diferents etapes, avançant en el seu assentament a la realitat.

En el que es refereix al paper del docent en la promoció de la interactivitat, cal remarcar que ell té gran part de la responsabilitat de que es doni aquesta, ja que ha de plantejar activitats i proporcionar recursos per tal que realment sigui possible aquesta interactivitat. 


Per últim, veiem com trobem diferències entre les metodologies de l'escola i la de la cultura participativa que es dóna fora d'aquesta. Veiem que mentres que l'escola continua amb unes metodologies transmissives, la cultura participativa promou la interactivitat i la construcció de l'aprenentatge de forma col·laborativa. 

Com a conclusió, cal dir que encara s'ha de investigar i lluitar per tal que aquesta interactivitat tan beneficiosa per l'aprenentatge de les persones arribi també a les escoles. Per això com a futurs professionals de l'educació cal que conscienciem als altres professionals i que treballem de forma conjunta per tal de promoure aquestes metodologies comunicatives més innovadores.